Un grup de dones van entrar a la tenda. N'hi havia de totes les edats i condicions socials. Des de la més pobre a la mateixa dona del comte.

​

"Petronila, què fas aquí?"

​

"He vingut a deliberar."

​

"Deibereu."

​

"Deliberem."

​

"Deliberem."

​

"Si la conquesta d'aquesta pila de pedres a de costar tantes morts inútils deixeu-la córrer."

​

Una dona acabava de fer un pas endavant, era la típica dona de pagès robusta i forta, tenia una expressió a la cara que et feia sentir... petit...

​

"A la guerra no hi ha morts inútils."

​

En prou feines va atrevir-se a dir un dels comandants.

​

"Heu fet algun avanç amb totes aquestes morts? Els musulmans continuen al mateix lloc. Potser a vosaltres us són iguals les morts, però pel que fa a nosaltres n'estem fartes d'enterrar pares, marits, fills i germans. La Teresa ha enterrat dos marits."

​

"Amb les meves pròpies mans."

​

"Ja n'hi ha prou."

​

Tohom va mirar el comte.

​

"Entrarem a la Suda encara que no quedi ni un home viu en tot Catalunya."

​

Però les dones havien anat allà per dir-los quatre coses, i encara no les havien dit totes.

​

"I després què? Les dones a parir altre vegada per repoblar Catalunya. I després una altre guerra i tornar a matar-nos tots els homes. I després tornar a parir. Ja m'agradaria veure-us a vosaltres parint. I més d'una vegada. La Teresa ha parit 5 fills."

​

"Amb les meves pròpies mans."

​

"D'acord." va fer el comte."Doncs no lluitaràn més homes. Lluitareu vosaltres."

​

"Doncs molt bé."

​

"Doncs molt bé.

​

"Doncs sí."

​

"Doncs perfecte."

​

Les dones van sortir de la tenda amb pas decidit.

​

"Ramón." Va afegir la Petronila." Aquesta nit no dormiràs al llit."

​

Les dones es van armar amb destrals. I per semblar que eren guerrers barbuts i ferotges es van desfer les trenes i les cues i es van lligar els cabells sota la barbeta amb una cua com feien els homes del nord.

​

Van atacar la Suda, i no sé exactament perquè va ser, si perquè realment eren molt fortes o perquè volien salvar les seves famílies (o que a cada cop de destral s'imaginàven que obrien pel mig el cap d'algun dels pretenciosos capitans del compte) però van derrotar els musulmans.

​

Evidentment ni un sol dels homes els hi va donar les gràcies, de fet en Ramón Berenguer va repartir la Suda entre Guillem Ramón I de Montcada, Pere de Sentmenat i ell mateix.

A les dones tan els hi va fer, ara ja podien tornar a estar tranquiles.

​

O això pensaven, perquè l'exèrcit del nostre amic Ramón de seguida va marxar cap a Lleida a lluitar una estona més.

I clar, els Musulmans van pensar que era l'ocasió perfecte per tornar a atacar i recupera la Suda.

 

"I Tortosa sencera!!!"

​

Quan començava a fosquejar la gent ja deixava els estris i utensilis de la feina i els guardava fins l'endemà, però hi havia una dona vella que no volia anar a dormir sense acabar de debanar les madeixes.

​

"Ja les debanarà demà mare."

​

"Tinc la impressió que si no les debano avui... no les debanaré mai."

​

"Això són coses de dones grans. Vingui a dormir."

​

"He de debanar."

​

I la dona va continuar debanant. Raaac, raaac.... moos... raaac... vnn...raaac...moos vnn.

Va parar de debanar. li havia semblat sentir una veu...... no. No es sentia res. I hi va tornar.

Raac, raac... Moos vnn...

​

Ara sí. Havia sentit una veu. Va parar l'orella però res... i va debanar. Raac.... Raac... Moros vénen!!!!

Va deixar la debanadora en sec. Era la debanador que parlava... es va quedar quieta un instant i la fer debanar més.

​

Moros vénen!! Moros vénen!!!! Deia sense parar. Va córrer a despertar al seu fill.

​

"Moros vénen!"

​

"Que vinguin quan el sol hagi sortit. Ara vaig al llit."

​

I es va tornar a dormir. I va anar a explicar-ho al marit.

​

"Pepet! "Moros vénen!!"

​

"Que vinguin quan el sol hagi sortit. Ara vaig al llit."

​

I com tots els homes l'ignoràven li va explicar a la seva jove.

​

"Moros vénen!"

​

"Moros vénen?"
 

"Moros vénen."

​

I ho van provar d'explicar al capità de la guàrdia.

​

"Moros vénen!"

​

"Que vinguin quan el sol hagi sortit. Ara vaig al llit."

​

I com també les va ignorar van avisar les altres dones i totes es van armar i es van preparar rere les muralles.

De matinada els moros van atacar, van passar fàcilment la defensa de la muralla perquè ningú s'ho esperava però quan van entrar a la ciutat totes les dones van sortir de cop de les seves cases armades amb destrals.

Els moros estàven acostumats a veure moltes dones ( són poligamics ) però no n'havien past vist mai tantes juntes, i el que segur que no havien vist mai, ni tornarien a veure és l'enorme pallisa que els hi van clavar.

Pim!!! Pam!!! Xac!!! Xoc!!!

 

"Mateu-los, mateu-los!!"

​

Cridava la vella debanadora.

​

"Si us plau. Només tinc 16 anys..."

​

I les dones van pensar en tots els fills que els hi havien mort a la guerra. I encara que els hi tenien moltes ganes van pensar en les pobres mares i xicotes que els estàven esperant, així que els van perdonar la vida.

​

"Però com hi torneu us tallem la picha."

​

"Amb les meves pròpies mans."

​

Va afegir la Teresa.

Les dones de Tortosa havien salvat els seus marits, que segurament no s'ho mereixíen. I realment no hi van guanyar res.

Els homes les van continuar tractant com si fossin tontes.

No obstant, diu la llegenda que un dia el mossèn es va trobar una cinta a la capella.

​

"La verge!!! La verge Maria mare déu ens l'ha donat!!!"

​

No sé si realment va ser la verge o que alguna dona se l'havia deixat allà, però diuen que si una dona se la posa quan està parint no sentrà ni el més mínim dolor i que la criatura naixerà sana i estalvia... i per donar les gràcies si neix nena li posen de nom cinta. (encara que els marits no hi estiguin d'acord. )

​

"I si no hi estàn jo els faré canviar d'opinió. Amb les meves pròpies mans!"

​

​

​

​