·El mocador de seda·
una llegenda de la ribera d'ebre
Després que els Cristians reconquerissin Tivissa van permetre a alguns moros quedar-se a viure el poble, la majoria eren comerciants d'algun tipus així que en certa manera beneficiàven els Cristians.
Però de tota manera com no els hi agradava la seva presència els van obligar a quedar-se amb la part alta del poble, que la coneixien com la marca de dalt.
Tot i que es tractavèn amb respecte, dins seu la rancúnia els anava corcant de mica en mica. Però els anys van passar i les noves generacions no en sabien res d'aquest odi.
Un dia un grup de dones amb les seves filles van anar a buscar aigua a la font, i mentre oplien els càntirs i xerràven les nenes van baixar carrer avall perseguint un gat la mar de mono.
El gat va girar per un carrer i les nenes el van seguir.
I al tombar la cantonada es van quedar parades, hi havia un grup de nois de la marca de dalt, un d'ells havia agafat el gatet i l'estava acaronant.
Al veure les noies es van quedar quiets. La tensió es respirava a l'ambient.
Ningú sabia què fer.
Així que el noi que tenia el gat per ser simpàtic va dir a les nenes.
"Voleu acaronar el gat"
"No." van fer les nenes quasi sense moure els llavis.
Una nena va fer un pas endavant, "Jo sí."
Ambdós grups van contenir la respiració, el noi no esperava que cap nena volgués tocar el gat. Pensava que dirien que no i així marxarien i ells haurien quedat bé. Però una nena el volia tocar.
El noi va agafar aire i va fer un pas endavant.
La nena va agafar aire i va fer un pas endavant.
El nen li va acostar el gat i la nena la mà....
I el gat que n'estava fart de tanta tonteria va fer un salt i va marxar.
Totohom va respirar alleujat, sense gat ja no hi havia problema tothom podia marxar. Però la nena semblava trista per no haver tocat el gat...
"Sé on s'amaga." Va fer el noi. Viuen en un cobert amb 6 germans més. Vols que te'ls ensenyi?"
Tohom va tornar a contenir la respiració. Què diria la nena?
"Sí."
"No!!!" es van espantar les amigues. "Torna amb nosaltres a la font."
"No li ensenyis els gats." van dir els altres nois.
"Ella els vol veure, i jo els hi vull ensenyar. Anem?"
"Anem"
I se'n van anar deixant els seus amics allà.
Al veure els gatets la nena es va posar molt contenta, n'hi havia de tigrats, un de negre i un que era clavat a la mare, tot roig i amb la punta de la cua marró.
"Que macos..."
"Pots venir sempre que vulguis."
"Me'ls deixes?"
"No són pas meus..."
"Com ets dius noi moreno?"
"Benalí. I tu?"
"Margarida."
I els anys van anar passant, sempre es trovàben en aquell cobert abandonat amb l'excusa dels gats, però al final els gats van marxar, però ells van continuar trobant-se.
Evidentment les amigues geloses de que la Margarida passés més temps amb en Benalí que amb elles ho van explicar als pares, i el mateix van fer els amics d'en Benalí.
Evidentment els pares els hi van prohibir que es veiessin, i evidenment ells ho van continuar fent.
"Benalí. La mama no vol que ens veiem més."
"Ja, els meus pares estàn iguals."
"Jo no vull que la meva mare estigui enfadada amb mi."
"Jo tampoc ho vull."
va fer mitja volta però...
"Et robaré a faltar Benalí..."
"Margarida..."
"Sí?"
"T'estimo."
Els pares no van tardar a descobrir que havien ignorat les seves ordres i que es veien d'amagat. Una nit quan cadascú tornava a casa seva després d'una cita secreta els pares de'n Benalí el van advertir.
"Benalí. Ens poses en perill a tots. No només a la família, a tota la comunitat. Els Cristians ens toleren perquè poden treure profit de nosaltres. Però si te'n vas amb una de les seves filles... Potser ens acavàn expulsant el poble... o ens màten."
La mare de la Margarida li va dir a la seva filla què en pensava de tot plegat.
" E que no aniries al llit amb un cavall per més mono que et sembli? Doncs el mateix amb els moros."
"Mama, ell no és un cavall."
A la mare no li va agradar aquella resposta i per evitar que es tornessin a veure amb en Benalí la va tancar a la seva habitació i no la va deixar sortir més. Però era massa tard, per tot el poble la Margarida s'havia aconseguit el sobrenom de "la amamoros."
La Margarida va passar-se els primers dies del captiveri cridant i picant la porta. Però la mare que tenia els mateixos sentimens que un esclop la ignoràva.
Al final la Margarida va entendre que per la força no aconseguiria res.
"Mama. No tornaré a veure en Benalí."
"Mai més?"
"Mai més."
"M'ho jures per la teva virtut de donzella?"
"T'ho juro."
I el primer que va fer la Margarida quan la va deixar sortir va ser anar a veure en Benalí per posar-se d'acord del dia que fugirien.
"Benalí, què t'ha passat?"
"Vaig voler venir-te a veure, però abans d'arribar a casa teva uns nois em van atacar. He hagut d'estar uns dies al llit. Però ja estic millor."
Es van abraçar.
Van pactar que aprofitarien el dia de la festa major mentre tothom estava distret en el ball per fugir. En Benalí l'esperaria la una de la matinada en el creuament que porta fora del poble.
Els mesos que faltàven per la festa van ser insuportables per ells.
Es trovàben al mercat, a la font. I es miràven sense poder dir-se res, conscients que tothom al seu voltant estàva a punt per reaccionar en cas que fos necessàri.
Quan la mare va saber que la Margarida volia anar a la festa es va posar molt contenta. Va pensar que ja hauria oblidat en benalí i que la seva filla aniria la festa a caçar mitja dotzena de màscles ibèrics. Estava tant contenta que fins i tot li va deixar un mocar seu de seda que tenia un cert valor monetari.
La Margarida ben empolainada va baixar cap al poble, per dissimular va anr al ball i va estar una estona ballant amb el fill del carrater. Quan ja portàva una estona va pensar que ja era l'hora de marxar.
"A!!! M'he fet mal al peu."
"Podràs sola?"
"Sí, deixa'm descansar."
I va girar cua per marxar però no havia fet n'hi dues passes que es va trobar amb el fill de cistellaire.
"Ja te'n vas?" tothom sabia que la Margarida tornava a estar "soltera"
"M'he fet mal."
"No pots as marxar sense ballar."
Es va haver de resignar i tornar a la pista. Van ballar una cançó i una altre. El campanar va sonar fort i clar, éren les dos quarts d'una, havia de marxar ara.
"No m'agrada aquesta cançó. Que em ots anar a buscar una mica de vi."
Quan el fill del cisteller va marxar ella va tornar a fer-se fonedissa.
"Margarida!"
Era el fill del flequer.
"No balles?"
I va tornar a ballar, i van ser tres quarts d'una, i la una i un quart de dues.
"M'he n'he d'anar."
"A on?" va preguntar el fill de flequer.
"Has de tornar a ballar amb mi." va afirmar el fill del carreter.
"He d'anar... a fer coses de noies. No em seguiu pas. Ara torno."
I un cop va ser fora de les llums del poble va córrer... Ja eren cap a les dues. Va haver de parar un moment per agafar aire i va sentir un soroll.
"Benalí!"
El petó que es van fer va ser tan bonic que no l'explicaré perquè tindríeu enveja.
Van començar la fugida, però cansats com estàven es van adormir al peu del tormo ben abraçats.
De bon matí els va despertar el so de les campanes, tocàven a somentent. Era claríssim que anava per ells.
"Pensava que si marxàvem ens deixarien en pau."
"Sé un lloc on podem anar." va dir la Margarida." Un lloc on podrem estar sempre junts."
La Margarida va començar a caminar i en Benalí la va seguir, van pujar Tormo amunt i quan van ser a dalt van contemplar tot el paisatge. Podien veure en la distància com un munt de gent sortia del poble.
"Margarida, ens venen a buscar, on dius que hem d'anar?"
"Allà." i la Margaria va assenyalar el buit després del penya segat. "Estarem junts per sempre."
"I sempre junts."
La Margarida es va treure el mocador de seda i el va lligar ben fort al voltant de les seves cintures.
"Anem?"
"Anem."