Un cop acabada la festa el guapo es va quedar pensatiu... mirava el seu reflex al cul de cervesa que quedava a la gerra.

​

"Algun dia moriré..." ja sabeu que els borratxos sovint es posen dramàtics. "Tan de bo fos jove sempre. Tan ric com sóc... i no puc pagar-ho això... la vida eterna..."

​

"Tot depèn."

​

Al seu costat hi havia un home que no havia vist mai, anava molt ben arreglat amb una túnica impoluta, ben afeitat i pentinat... però la seva cara tenia alguna cosa desagradable que per més adorns que es posés no es podia arreglar.

​

"Em presento. Sóc el dimoni."

​

"Què vols dimoni? Cervesa?"

​

"Una mica no et diré que no..."

​

I mentre tots dos bevien, el dimoni va exposar el perquè de la seva visita.

​

"He sentit que deies que t'agradaria viure per sempre. I has de saber que jo sóc un home de negocis... doncs bé.... fem negocis... Jo et donc la vida eterna, i tu em dones l'ànima... fet?"

​

El guapo, que ni de lleig ni de tonto en tenia un pèl, va pensar que si acceptava el tracte no podia pas perdre-hi res... perquè si no moria mai... quan li donaria la seva ànima al diable? I en cas que morís.. el diable hauria fallat en la seva part del tracte, així que tampoc li hauria de dona l'ànima.

​

"Fet."

​

Es van donar la mà i després el diable va agafar una estella d'una tèia que s'estava apagant.

​

"Viuràs tan com aquest tros de fusta. Mentre tu vulguis.... es clar... que ho gaudeixis. Ens veièm el dia del pagament."

​

I ja no hi era.

El guapo va córrer a la seva cambra i va treure una pedra de la paret, hi va amagar l'estella i llavors ho va tornar a tapar tot.

​

Els següents anys el guapo va FRUÏR amb majúscules, com ningú ho ha fet a la vida... festes.... noies... més festes... més noies....

Sabia que era immortal. Es ficava enmig de totes les batalles i sabia que en sortiria il·lès, guanyava fama, més noies encara... es despertava cada dia amb un somriure i amb una noia (dues o més) diferent al llit.

​

Al cap d'un temps va conèixer una mossa especial... una d'aquelles que fan que no en vulguis mirar cap altre. I es van casar i van tenir fills... era feliç... feliç de veritat.

Però va passar el temps i un dia s'estava pentinant (A més de guapo també era presumit, què voleu?) i va trobar que tenia un cabell blanc... Un. Cabell. Blanc.

De cop va recordar la nit que havia venut la seva ànima al diable... Només havien acordat vida eterna... no joventut eterna...

 

Aquell matí el va passar ben angoixat... i van passar els anys, s'anava fent vell... cada vegada es desesperava més... però no sabia què podia fer, cada cop era més vell. La seva dona es va fer gran, i va morir.... i ell continuava allà... els seus fills van créixer... es van casar... i també van morir... els seus nets també... i besnéts... i ell continuava allà. Tan vell que en prou feines podia moure's o menjar... els anys passaven, i la gent oblidava qui era ell.

Simplement un vell que estava allà assegut... mirant com la vida ve i va...

El guapo no podia fer més que plorar en silenci... les llàgrimes li queien mentre ell en prou feines podia murmurar unes paraules que ningú era capaç d'entendre, de tant en tan, quan havia reunit prou forces, podia llançar un crit... més d'una vegada algú s'havia assegut al seu costat a pelar patates i de l'ensurt del crit s'havia pelat el dit.

Un dia la cuinera i el cuiner després d'haver-se pelat el dit per enèsima vegada van tenir aquesta conversa.

​

"Però de fet... qui és aquest home?"

​

"No ho sé. Sempre ha estat aquí."

​

"El meu avi m'explicava que quan ell era petit aquest vell ja estava així, i que ell i els seus germans jugàven a lligar-li banderes i pintar-li la cara. Però no sabien pas qui era."

​

"Ningú no ho sap"

​

"El traiem d'aquí?"

​

I el van ficar al racó dels mals endreços. Sota l'escala de la cuina, amb el pas del temps hi van anar acumulant trastos: cofres, baguls, càntirs, bidons... que de mica en mica el van anar cobrint fins que en prou feines veia res.

Estava allà quiet tot el dia fins que arribava la nit i s'adormia. I l'endemà es despertava i contemplava com cada matí la bota de vi que li havien posat al davant. Era tan vell que ni podia moure el coll per mirar en una altre direcció.

​

Un dia uns monjos que estaven de viatge van passar pel castell i van menjar en aquella cuina i mentre menjaven sentien un murmuri que venia de sota les escales.

​

"Què és això?"

​

"No res" va dir la cuinera. "El vent, la meva àvia m'expicava la llegenda que hi havia un home sota les escales que era més vell que les roques i que sempre murmurava alguna cosa. Però només és el vent."

​

El monjo, que era més curiós que jo què sé què, quan va estar sol va apartar els trastos de sota l'escala i després de moure una caixa es va trobar de cop amb un ull que el mirava... es va quedar un moment sense saber què fer, llavors va continuar apartant les coses fins que va tenir davant el guapo. Murmurava alguna cosa.

​

"A la meva càmbra.... a la paret a la dreta de la porta... la tercera pedra començant per abaix... hi ha una estella de fusta al darrera.. crema-la..."

​

"A la teva càmbra? Qui ets?"

​

"Sóc el senyor del castell."

​

El monjo ho va explicar la cuinera, i la cuinera.

​

"Així que parlava de veritat!!! No era el vent! Com t'ho has fet per entendre el que deia?"

​

" Parlva una llengua que he estudiat al seminari, una llengua que es parlava fa mil anys."

​

Ho van dir a la resta. Tothom va quedar molt encuriosit al saber que la història del vell sota les escales era veritat.

I que a més, havia sigut el senyor?

Al final la curiositat els va vèncer i van pujar fins la càmbra, van treure la pedra i van trobar l'estella. Molt encuriosits la van tirar a la llar de foc i la van estar mirant fins que es va consumir del tot. Esperàven que passes quelcom però no va passar res.

Així que van córrer a veure el vell, i el van trobar mort. Tenia la cara pàlida i arrugada però amb un somriure.

​

Diuen que les tortures de l'infern no són res comparades amb aquest mil anys de soledat, i que ara en certa manera el guapo... està en pau