·Una mà i un cisell·
una llegenda del segrià
La pedra, dura i freda, sense vida... amaga tot un univers a dins, per treure'l només necesites un cisell i la mà adecuada... i potser.... potser una cosa més.
Havien cridat l'escultor més important de Lleida perquè es presentes davan l'alcalde i el bisbe! Això no podia ser una cosa qualsevol així que l'escultor es va vestir ben elegant es va afeitar i tot! I va anar a la trobada.
"Mestre escultor." va fer el bisbe."La fe és el més important en la religió. És el que ens manté units. Entre nosaltres i amb déu.
Però hi ha gent que només creu en allò que veu, que no té fe en el que està més enllà de la vista i la percepció dels sentits. Per això les escultures que representen imatges religioses són molt importants. És una manera d'ensenyar físicament coses que d'altre manera només podries creure si tens fe.
D'un temps ençà els feligresos es queixen que l'escultura de la mare de déu que presideix la porta de la seu és... sense voler blasfemar... lletja"
"De fet és horrible." va fer l'alcalde. "S'assembla a la meva sogre. El que la va esculpir tenia molt malgust. Com el me sogre de fet..."
"El fet és que l'escultura ha de ser la representació física d'un ésser que per altra banda només la fe pot donar vida. L'escultura ha de ser excelent."
El mestre escultor començava a intuïr per on anàven els trets, i el cor se li accelareva.
"Hem decidit que s'ha de substituïr per una de nova que transmeti millor l'amor de la verge cap als fidels.
Mestre escultor, sou sens dubte el millor de tot Catalunya. I per aquesta raó l'hem escollit per esculpir la nova verge."
Al mestre quasi li agafa un atac de cor, però es va controlar i va deixar que el bisbe continués.
"Tot i que sou el millor escultor el vostre mèrit mai ha tingut el reconeixement merescut, ja sou bastant gran i falta poc perquè déu nostre senyor us reclami al seu costat."
"Perquè moriu, baja." va afegir l'alcalde.
"Déu us dona una oportunitat única. La oportunitat de crear l'obra de la vostra vida."
"L'obra de la meva vida..."
Aquesta frase se li va quedar gravada al cervell, de fet si anaves pel carrer i el miràves als ulls li podies llegir la frase a la mirada.
Va córrer cap al taller, estava exultant! L'obra de la seva vida. Al arribar va apartar tots els papers que tenia damunt la taula en va agafar un de nou i va començar a esbossar frenèticament.
"Què teniu mestre?"
Va preguntar un dels seus aprenents.
"Tinc l'obra de la meva vida!!!!!!!"
"El senyor Guerau espera que li digui..."
"Al diable en Guerau!!! Ves immediatament a buscar-me un bloc de marbre, el més blanc i pur!!!! Això serà l'obra de la meva vida!!!!!"
De seguida va haver esbossat l'escultura, la verge estaria d'empèus i sostindria el nen Jesús amb el braç esquerra, al dret hi tindria un colom. El nen Jesús estiraria els braços per agafar el colom. Però la part important, el cop d'efecte, l'obra mestre... era que la verge enlloc de mirar endavant miraria cap avall, cap als fidels que passaven per la porta, per protegir-los i amparar-los!!!! Allò seria una obra d'art com poques se n'havien vist!!!!
El mestre va començar a esculpir en fang les formes de l'estàtua, quan li va semblar que ja ho tenia, amb la seves mans i un cisell (que és tot el que es necessita) va començar a esculpir.
Aquell roc massís de marbre anava cobrant vida, els plecs del vestit estaven tan ben fets que semblaven tous i flonjos, i les manetes del nen Jesús semblaven calentetes i molssudes, estava a mig fer però ja era clar que seria l'obra d'art del segle.
Alguns clients enfadats perquè el mestre havia deixat els seus encarrecs per la verge li venien a reclamar però al veure aquella escultura tan increïble no deien res i es quedaven embadocats mirant-la.
Van passar uns mesos i l'escultura ja estava acabada.
Bé, no del tot, quedava la cara. La part més important, que tant havia molestat als fidels en l'altre estàtua.
"Aquesta cara l'han de venerar, ha de sortir als seus somnis, s'han de voler casar amb aquesta cara!"
Però el mestre havia esculpit diverses cares de prova amb fang i res. Res de res.
Aquest tipus de coses només es poden fer quan són de cor, i el pobre mestre tan ocupat sempre amb la feina no havia tingut mai cap dona a qui estimar i en qui pensar al esculpir una cara que enamorés a tothom.
"N'estic fart! me'n vaig a fer un vol!!! Vigileu que ningú toqui res, aprenents! Potser pel riu trobo alguna mossa que la seva cara m'inspiri per la verge..."
Va fer la volta al mercat, després va sortir a fora la ciutat i va anar a un lloc del riu on les noies feien la bugada.
Però res, no n'hi havia cap que l'inspirés. Si una era massa lletja l'altre era molt bonica però massa vella. I si l'una era massa prima l'altre massa grassa i l'altre amb una piga sobre l'ull.
"No podíeu ser més guapes???!!!!"
Enfadat va començar a llençar els cossis amb la bugada al riu. Les pobres noies sense saber perquè feia allò es van haver de ficar al riu glaçat per recuperar la roba mentre el mestre tornava cap a ciutat despotricant de tot i donant puntades de peu als arbres.
"Teniu cara de bagassa totes! Mai sereu com ella!!! Mai!!!!"
Rondinant va arribar fins al taller.
"Hola mestre." va saludar un aprenent tot cofoi.
"Greajgalfaehehlrkl" va contestar el mestre mentre deixava les coses. Es va girar i el nen encara estava allà, al costat de l'estàtua..
"Però es pot saber què vols?"
Llavors el mestre se'n va adonar. La verge ja tenia cara. Una cara... que ja de per si era preciosa, però a més a més li havien esculpit una expressió tan dolça que semblava que en qualsevol moment anés a obrir la boca per beneïr-te.
"Qui ha fet això..?"
Va murmurar sense alè.
"Jo mestre, m'he inspirat en la meva germana mestre."
"En la teva germana? La que li falta un ull?"
"He pensat que estaríeu orgullós."
"ORGULLÓS??????!!!! Orgullós d'aquesta porqueria? Tu saps què has fet nen???" el mestre fora de si va agafar un martell. "Això és l'obra de la meva vida!!! L'obra de la meva vida!!!!!" I el va llançar amb tota la seva ràbia contra la cara de la verge, va tocar i va rebotar PAM!!! I li va picar a la cara tant fort que va morir.
La seva mort es va saber de seguida per tot Lleida, el bisbe espantat per si no havia acabat l'obra va córrer al taller i allà es va trobar amb l'aprenent.
"No us preocupeu, l'obra està acabada."
El bisbe la va contemplar sense paraules.
"Sens dubte la seva millor obra. El mestre ha superat el mestre. Però... aquest blau?"
Al front de la verge, just al lloc on el martell havia picat hi teni un blau.
"No us preocupeu senyor bisbe, la pintarem."
I van pintar capes i capes, però el blau sempre tornava a sortir. Al final van decidir que la posarien igualment perquè aquell blau, enlloc d'enlletgir-la la feia Més viva. Més humana.
Van treure l'estàtua vella i van posar la nova, que encara avui es coneix com a mare de déu del blau.
Del nen que va escolpir la cara no se se sap què se'n va fer. Segurament va triomfar, perquè el nen sabia que només amb un cisell a la mà no ets escultor... que et cal una cosa més.....