No faltava gaira per l'època de la sega i l'hereu va començar a buscar d'entre tots els jornalers que venien per llogar-se el que semblava més fort i capàç, després d'haver parlat amb molts va triar un gavatxo que era gran com un bou amb uns bíceps que semblaven barrils de durs i grans com eren.

​

"Perdre hi perdré. Però amb ell almenys no hi perdré tant."

​

El terreny que s'havia jugat era un gran prat de cent jornals que s'estenía de la masía fins al riu, tothom sabia que era un dels millors de la Ribera de Sort, i als jugadors se'ls hi feia la boca aigua només de pensar que seria seu.

El dia de la sega es van plantar a la masía ben puntuals amb un notari.

​

"Hem de fer les coses ben fetes per la via legal."

​

"Gasfhhsfaj" va contestar l'hereu."Va gavatxo, fes bé la teva feina i et pagaré 10 jornals... M'hi va la vida, ho enténs? Ho has de segar ben rapid."

​

"Ne preocupis pas... Tranquil... allez al mas i feu les vostre choses, jo segaré com jamais heu vist."

​

I l'hereu una mica més tranquil va anar a fer les seves coses i al mig dia quan la criada va anar a portar el dinar al jornaler la va acompanyar per veure com anava la cosa.

​

I el jornaler estava assegut sota l'ombra d'un pollancre i el camp sense segar.

​

"Es pot saber què fas?"

​

"Le dia és llarg i hi ha temps per tout."

​

Els jugadors s'ho miràven des del llindar del camp amb cara de satisfets.

​

"Gavatxo dels ous!!!! Le dia és llarg? Doncs més cops de pal que et podré clavar! Ets un tros d'inútil!!!! Fora ara mateix, m'has arruïnat!!!!!!!"

​

"No us poseu nerviós que us sortirà una úlcera. Feu una cosa, agafeu el cavall i cavalqueu fins l'altre costat del prat."

​

"Què dius tros de quòniam?"

​

"VOLS EL JORNAL O NO?"

​

El crit i la cara que va fer el gavatxo van acoquinar bastant l'hereu que va anar a buscar el cavall remugant.

​

"Vols el jornal, vols el jornal... el vull regalar si et sembla... gavatxo..."

​

Va muntar sobre el cavall i va cavalcar travessant el prat.

​

"Ne et giris pas!!!" i el gavatxo es va treure un canut que duia a la butxaca tapat amb un suro, era el canut dels manairons. El va destapar i en va sortir un eixam de petits éssers voladors que no paràven de dir:  Què farem què direm? Què farem què direm?

​

"Què farem? Segar l'herba. Què direm? Cantarem una cançó."

​

L'hereu anava cavalcant i rere seu sentia molta gent cantant que havia aparegut de cop i volta. Es va voler girar però el gavatxo l'havia deixat acoquinat. Així que va mirar endavant fins que va arribar al riu. Llavors va desmuntar i va veure a l'altre costat els jugadors amb cara de "No m'ho puc creure." El Jornaler satisfet i la criada fent salts d'alegria. El camp estava tot segat.

​

"Com el camp no canvia de propietàri no cal aixecar cap acte." va constatar el notari. "Els hi faré arribar la factura almb els detalls dels meus honoraris."

​

A partir de llavors l'hereu sempre més va contractar el gavatxo. I amb els manairons feien la feina d'un més en dues hores. L'hereu es va fer molt ric i sempre més va tenir diners per apostar. Els jugadors escarmentats, ja no van tornar a jugar mai més amb l'hereu i feien les seves pròpies partides.

​

Quan el gavatxo va morir de vell, l'hereu que continuava sent un garrepa va voler agafar el canut dels manairons, però al anar a l'habitació del gavatxo no el va saber trobar per enlloc, des d'aquelll dia va haver de tornar a treballar com tothom i a apostar com tothom. I del canut dels manairons no se sap què se'n va fer.

Però el cas és que fins que es van inventar els tractors ningú més va ser capaç de segar un camp de cent jornals en 2 minuts.

​

​