·El moro de mallorca·
Una llegenda de les balears
Temps enrera quan els moros habitaven Mallorca hi havia un noi, del qual ningú en recorda el nom, que estava enamorat d'aquells paisatges. No només de les platges d'aigua cristal·lina que envoltàven l'illa sinó també d'aquells pins que creixien per tot arreu i d'aquells penya-segats que queien abruptament fins el mar.
Es passava hores passejant per l'illa.
"Quan mori vull que m'enterrin aquí, de cara al mar. Així sempre podré veure aquests paisatges."
Els seus pares sempre li cridàven l'atenció.
"Tan embadocat que vas algun dia cauràs per algun penya-segat o qui sap què. Centra't una mica noi. Que ja ets gran."
Així que es va casar amb un noia molt simpàtic que es deia Aminah.
"Ara que ens casarem ho hem de compartir tot."
I la va portar a un penya-segat que ell sabia des d'on es veia el mar. L'Aminah es va quedar embadalida amb aquelles vistes. Encara que estimava molt el seu moro, aquell paisatge li va robar un trosset del seu cor.
Tots dos treballaben molt durant el dia, però quan es ponia el sol sempre s'agafàven un cabàs amb el sopar i anàven al penya-segat a contemplar la posta.
I quan va néixer el primer fill van continuar fent-ho. I quan va néixer el segon també.
Anys després, quan el moro ja començava a ser gran va pujar un dia tot sol fins el penya-segat.
Estava embadalit contemplant aquell mar.
"M'encanta quan no pots distingir l'horitzó, i el mar i el cel s'ajunten... és com si estigúes volant..."
De cop es va fixar en uns vaixells que suraven tranquil·lament en direcció al port, portàven banderes cristianes.
Això no podia ser pas bo. Va baixar ben de pressa, quan va arrbiar ja havia començat la batalla, els cristians llançaven projectils des dels vaixells i els moros agafats per sorpresa intentàven fugir amb les quatre coses que havien arreplegat abans d'arrencar a córrer.
El moro va arribar a casa. S'havia derrumbat una paret. Va entrar cridant l'Aminah, però no el podia contestar, la paret l'havia colgat i només les seves cames sortien de sota les runes.
El moro va plorar i després va marxar ell també. La batalla estava perduda, a mesura que anava enfilant el camí cap el penya-segat podia veure com al port els cristians baixaven dels seus vaixells i sense cap mirament arrassàven tot el que trovàben.
"Pare!!! Per fi!!!! La mare és morta. Hem de marxar."
"Marxar fill? A on?"
"A un altre lloc pare."
"Jo no puc marxar. No puc deixar la mare sola. Marxa tu."
"Pare..."
"Marxa..."
El noi va insistir però el moro era ben tossut. Al final el noi va deixar-lo i va marxar.
"Alà..." va demanar el moro."Si us plau... no puc marxar d'aquí... no puc no tornar a veure aquest mar... aquestes cales... aquests penya segats... no puc deixar l'Aminah sola."
I diuen que per una vegada Alà va escoltar les pregàries d'un fidel. I quan els cristians van arribar allà on hi havia el moro, l'únic que van trobar va ser una roca, una roca que recordava la cara d'un home vell mirant el mar.