·La tranquilitat·
Una llegenda de Banyoles, narbonne... etc...
A l'època del gran emperador Carlemany (gran per l'ego que tenia) va néixer a Narbonne un nen que es deia Emeri, el seu pare es va alegrar tant que hagués nascut mascle que de seguida li va comprar espases, armadures, cavalls per entrenar-lo a ser cavaller. Però quan en el nen va créixer no volia entrenar pas:
"El soroll de les armes em fa mal de cap."
I prefería anar amb el seu "amic" Patrici al bosc per estar tranquils. Com els pares no el deixàven en pau al final va fugir amb el seu amic, van estudiar teologia i es van retirar com a ermitans, però l'Emeri, que ara per despistar els seus pares i que no el trobéssin es feia dir Mer, resulta que podia fer miracles, ho van descobrir un dia que en Mer havia fet el dinar.
"Mer," havia dit en Patrici. "d'on has tret el peix pel dinar?"
"De l'àmfora on els guardem."
"Si no en quedava."
"Però si n'he estat menjant tota la setmana."
I així va ser com van descobrir els seus poders per treure peixos de les àmfores on no n'hi ha ni hi ha res.
Tothom venia a demanar-li coses i favors i miracles i ell no podia estar mai tranquil i un dia van venir dos emissaris de l'emperador.
"L'emperador diu que has d'anar a la reconquesta contra els àrabs."
"Que hi vagi Carlemany."
"Ja hi va, però necessita homes sants que facin miracles."
Així que va haver de deixar el seu amic Patrici per anar a fer el miracle dels peixos per en Carlemany, també diuen que curava els ferits i fins i tot va resucitar algú.
Per fí, després d'haver reconquerit Girona van deixar marxar en Mer.
"Per fí estaré tranquil!!!"
Però no podria pas estar tranquil, perquè ara és quan ve la història de Banyoles. Quan ja havia agafat el camí per tornar cap a casa una dona el va venir a buscar. Tenia cara de no haver dormit en molts dies i plorava sense parar.
"Vinc de Banyoles mon senyor. Hi ha un bèstia terrible que ens assola els camps i ens mata el bestiar i les criatures.
Tan bon punt vàren fer fora els moros aquest monstre va sortir d'algun sot profund i ens va atacar. Necessitem que ens vingui a ajudar."
"Que vingui Carlemany."
"Ja va venir. Però no el va pas vèncer, i des d'aquell dia el monstre també ataca a les persones. I per evitar danys més grans l'alcalde cada dia li porta un nen. Avui toca el meu fill."
En Mer va anar fins a Banyoles i allà li van oferir armes i armadures.
"No que em fan maldecap."
"No ho entenc. La idea és que portin maldecaps a l'enemic..."
"Més aviat que i treguin."
En Mer va agafar el seu llibre d'oracions i va anar llegint fins el sot on estava el monstre. Es va plantar allà davant sense parar de llegir ni per un instant. De seguida va sortir el monstre, gran com un ramat de bous, amb escames com un llangardaix i dents com espases, però enlloc d'atacar en Mer es va quedar quiet escoltant-lo.
En Mer va caminar de tornada al poble sense parar de llegir i el monstre el va seguir i al arribar... 10 soldats armats amb destrals es van tirar sobre la bèstia i li van tallar el coll.
Tothom va ser molt feliç i en Mer més, perquè ara ja podia marxar i tornar a estar tranquil.
"No home no. No marxis que farem una colecta per construïr-te un monestir."
I van construïr el monestir amb ajuda de tots. Però un cop en Mer va haver organitzat la comunitat va tocar el dos a la primera oportunitat. Ara podria estar tranquil al bosc.
Va marxar en direcció a Centenys per trobar un bosc tranquil, va caminar dies seguit sense parar perquè no volia que l'atrapessin si la gent de Banyoles el seguia.
La gent d'allà, de Centenys, al veure'l amb aquell aspecte de vagabund li tiràven pedres.
"Rocs em tireu? Doncs rocs tindreu."
I quan les pedres queien a terra es tornànen rocs. I diuen que encara avui per més que treguin les pedres per poder conrear sempre n'hi tornen a aparèixer.
I ara per fi en Mer podia estar tranquil en el nou bosc que s'havia trobat. Però no havia acabat de fer-se la cabana que es va presentar la seva mare.
"He vingut des de frança. El teu pare ha mort, volia tornar-te a veure."
Adéu tranquil·litat.
"Però no us podeu quedar mare, sóc un ermità."
"Podríem fer una cosa, posem un bastó entre nosaltres dos, i jo et promeo que em quedaré al meu costat del bastó i no et molestaré."
Aleshores en Mer va llançar el bastó tan fort com va poder i va anar a petar al poble d'Olives. I la seva mare es va haver de resignar i anar a viure allà.
En Mer per fi va aconseguir quedar-se sol i viure en pau.
Bé, no del tot, perquè un cop mort gràcies al miracle dels peixos el van fer sant, i perquè per sempre més la gent el recordés, allà on havia passat els últims dies de la seva vida ara hi ha l'ermita de sant Mer.
I al poble d'Olives, per recordar la seva mare, hi van contruïr una ermita, l'ermita de santa Càndia.
I mai van deixar sol en Mer, i el primer diumenge després del 27 de Gener, el dia que va morir, la gent va a l'aplec de sant Mer per donar-li les gràcies pels seus miracles. Però ell l'únic que vol és que se'n vagin i el deixin sol per poder tornar a estar tranquil com sempre havia volgut.