·Els aiguamolls·
una llegenda de l'empordà
Si vas als aiguamolls de l'empordà i pares l'orella pots sentir moltes coses:
El vent... estols d'ànecs que creuen gemegant el cel, potser una daina creuant rapidament entre els arbustos... i el cant del bitó mascle, que desesperat per trobar la companyia d'una femella es lamenta amb un crit profund que a vegades espanta a la gent que no s'espera sentir aquest sò tan especial que sembla......... la gent diu que s'assembla al bruel d'un bou.
"Mentida, no s'assembla a un bou, és un bou!!!! No sabeu la llegenda oi?"
"Ni la volen saber!!"
"Calla burro, si no la volguessin saber no estarien llegint.
Anys enrera, quan Ponç Hug era comte d'Empuries, doncs van tenir una mala anyada."
"Sí... molt mala anyada! Camps s'encers s'havien perdut per les pluges!"
"Per les pluges no! Per la sequera!"
"Era per les pluges."
"Primer va ploure molt i després hi va haver sequera!"
"Tan li fot. La qüestió és que el comte va dir el següent:"
"No vull que ningú passi fam al meu comtat. Reunirem tot el gra sota un sol sostre i llavors el repartirem a parts iguals entre els damnificats."
"Parts iguals?" van preguntar. "Parts iguals." va contestar.
Això als pobres els va semblar fantàstic, però hi havia un home que tenia bastantes terres i que per una raó o altre havia aconseguit salvar bona part del blat i es clar, en el seu cas l'ordra del comte li aniria en contra.
"Carregaré tot el gra i de bon matí seré a Roses per vendre'l. Ningú ho sabrà, vendré una part i guanyaré diners i l'altre part, la més petita, la donaré al comte i quedaré bé amb tothom. Les collites han sigut tan magres que ningú sospitarà si donc poc gra."
Va carregar dos carros fins al cap de munt i hi va enganxar un parell de juntes de bous. I ben preparat va empendre el camí, amb aquestes que a mig camí va veure que allà a la llunyania hi havia una partida de gaurdes del comte. Si l'agafàven l'hauría fet grossa.
"Si m'agafen l'hauré fet grossa. Creuaré pels aiguamolls."
Això va ser un error fatal. Fins i tot de dies i per la gent que se'ls coneix és perillós. Imagineu de nit amb dos carros plens de gra i sense conèixer-se el lloc.
Quan va voler adonar-se'n ja era massa tard. Els carros estàven enganxats al fang.
"Mogueu-vos recontradiantre!! Me cago en l'ós pedrer!!! Que no ens enxampin aquí."
Si hagués llençat el gra encara hagués tingut una oportunitat de salvar-se.
"Això mai!!! No llençaré el meu gra!!!!"
I els carros es van anar enfonsant i enfonsat, i no es va adonar que era massa tard fins que el fang li començava a entrar per la boca.
Des de llavors que algunes nits es senten els bruels dels bous si t'acostes als aiguamolls.
La gent avorrida amant dels ocells diu que és el cant del bitó. Però, són els crits de lamentació dels bous, i del pagès egoïsta que va preferir enfonsar-se amb el seu tresor abans que tornar a casa sense res a les mans."